La Posada

Fa molt temps que els governs han perdut rellevància en front de les corporacions multinacionals que s'ho mengen tot, que ho decideixen tot.
Aquestes multinacionals treuen benefici del que uns treballadors explotats produeixen venent-ho cent cops més car al primer món. I aixi, paga el treballador que està explotat, i paga el treballador del primer món que té una feina per poder permetre's aquesta compra abusiva.

{veure The Corporation}

Per tant la primera conclusió es que el treballador paga al sistema continuament per existir, perque no pot produir per ell mateix la major part de béns que fa servir en la vida diària. I obviament paga als governs els impostos que aquests apliquen per poder fer inversions al conjunt de la societat.

Com que molts cops el preu dels béns està molt per sobre de la capacitat adquisitiva d'aquests treballadors, demanen un crédit al banc per poder-se'ls permetre. El banc cobra interessos per deixar els diners i cap problema.

{veure Concursante}

Pero que passa quan el sistema fa fallida? Crisi econòmica? Els bancs perden diners perque la gent no pot pagar les hipotèques? Doncs senzill, es socialitza la pèrdua. S'agafen els diners que el contribuent paga al govern i s'injecten als bancs i a les empreses per a que el sistema pugui continuar funcionant i creixent desmesuradament com fins ara, perque ningu voldria que s'aturés aquest creixement oi?

La segona conclusió és, doncs, que el treballador paga al sistema també quan les coses van malament, per tal de que aquest pugui seguir lucrant-se a costa seva, i a més a més està agraït perque entèn que es un temps de crisi i que la seva ajuda és necessaria.

{llegir CRISI}

Però que passaria si l'home no depengués més del sistema, i el sistema depengués de l'home?
Que passaria si ens organitzessim en petites comunitats, amb petits comerços locals, amb diners locals, amb béns locals, amb persones locals?
La sol·lució està per veure pero el que està clar es que aquest sistema, fins i tot si segueix endavant gràcies a les inversions multimilionàries dels estats no pot seguir aixi. El guany econòmic no pot ser seguir sent el valor que medeixi ni les empreses, ni les nacions, ni les persones.

Quan hagis talat l'ultim arbre, quan hagis pescat l'ultim peix i enverinat l'ultim riu...
llavors t'adonaràs de que els diners no es mengen.

I de que com segueixis maltractant la terra, potser la única fauna que veuràs te l'hauràs de fabricar tu mateix amb els feixos de bitllets que t'hagi donat la destrucció del planeta:

Com deia Sau això es pot canviar, però s'ha de voler, i els que ho decideixen són els que menys volen. Per sort la evolució només té un camí: o aprendre quan és d'hora, o aprendre quan es tard...

Finalment només ens queda aprendre.

Com m'agrades amor meu, quan m'esperes a la porta
de la nostra casa ferma, a peu del prepirineu

Quan sento la teva veu, cantant per sobre les altres
des de lluny noto que em faltes i és quan més em sento teu

I fins lluny de ta mirada o del teu cos medieval
no m'espanta el temporal si et recordo enarbrada

Que dins teu el món canvia i s'omple de llum l'univers
en el foc del teu anvers que brilla a la llum del dia

I es torna la fúria mansa, i el vent suau bufa amb escreix
i la dolça terra neix on el vell aimador es cansa

com m'agrades amor meu, quan sóc a la teva falda
i endevino el temps que salda comptes amb la meva Seu.

Joan Baró

Com a anècdota; tinc una amiga que acaba de començar segon de batxiller, i avui m'explicava que els professors ja els presionen de bon principi, dient que el curs és una prova de resistència per preparar la selectivitat, que al febrer estaràn tots plorant dient que volen deixar-ho...

Per començar trobo molt curiosa aquesta manera d'animar als alumnes a que estudiin, aquesta manera de donar ànims perque els nois es sentin amb capacitat per afrontar selectivitat, i una vida universitaria en condicions.

En segon lloc, em pregunto si son aquestos els mateixos professors que es queixen del fracàs escolar, de que els alumnes d'avui en dia no estudien...

Només penso que, igual com s'exigeix una qualitat en qualsevol altra feina, s'hauria d'exigir als professionals de la educació. I que consti que soc fill d'un professor, i que molts amics meus estudien o han estudiat magisteri per ser-ho, i d'altres s'han llicenciat i ho seràn també en un futur, accedint-hi per una altra via.

Per acabar, voldria retre un homenatge als bons professors que he tingut, perque malgrat ser la seva feina, s'han esforçat en donar-me una educació de qualitat quan ningú els ho demanava.

A ells, i a tots els professors que segueixen esforçant-se cada dia per oferir les millors classes als seus alumnes. Perque gracies a ells hi ha gent que s'enamora del que imparteixen.

Aquests son els professors en els que crec.

A pesar de que es una pel·licula, tothom s'ha creuat amb aquest tipus de professors, i als que no, quina llàstima.

Només una copeta de Gin Fizz ha lubricat els engranatges dels meus dits, que sovint tendeixen a adormir-se quan arriba el fred. Aquest any ha arribat tard, alguns diuen que és el preludi d'un pol nord aigualit pel desglaç. Jo crec que encara hi ha temps, hi ha temps per fer-ho millor, per reinventar-nos com a espècie per no destruir la terra per on passem. Hi ha temps per redirigir. Pero no hi ha temps per perdre. No volia parlar d'això, però sempre sorgeix d'una manera o altra quan les paraules brollen sense haver-les d'incentivar.

M'ha costat tornar a escriure, però torno a ser aqui. No asseguro un àpat diàri, no asseguro ni tant sols un banquet a la setmana. El que si que et puc dir, és que quan escrigui ho faré de cor, i és l'unic que puc oferir ara mateix. L'unic que et puc oferir...

Sempre hi ha raons per la nit que inspiren l'alè d'un mussòl com jo, avui ha estat simplement el sortir, re-descobrir un cop més la vida nocturna, trobar gent que feia temps que no coneixia, en el fons no sempre han de ser les muses les que ens brindin el tòc de gràcia. Per mi la destresa rau en trobar la inspiració en qualsevol petit detall. La bellesa habita en cada delicada peça i moment del món. Ja sé que ho sabeu tots bé, pero jo ho descobreixo a cada instant i em fascina. Per això seria una llàstima que destruíssim la bellesa del món en que vivim. Suposo que a partir d'aqui el que pugui dir serà divagar, prefereixo no parlar més i deixar lloc al silenci, al cap i a la fi la gent dorm... convé no despertar ningú.

Bona nit.

Avui llegint el diari me n'he assabentat que un conegut partit de dretes i suposadament catalanista, ha demanat el vot per a ells, per allò del "vot útil".

A mi, que voleu que us digui, això del vot útil em sembla la cosa més inutil que s'ha inventat en democràcia. Aixi els que son grans sempre ho seràn perque se suposa que son el vot útil contra la seva oposició, i els petits se suposa que només serveixen per als somiatruites que voten el que realment creuen.

Potser es una obvietat, però tal com està el panorama no està de mes recalcar-ho: Els petits guanyaran si els votem. I votar-los és fer ús del vot més util de tots. Qui aprofitarà més la teva decisió: el que ja té 2 milions de vots, o el que només en té 500?

El triomf més gran dels grans partits es que han aconseguit fer creure'ns que no es pot canviar, que ells sempre seguiràn a dalt. Tant és aixi que ja els votem directament perque no creiem en cap altra alternativa...

D'acord, si el que volem és això, una democràcia on sempre hi han els mateixos i fan el que volen perque la unica pressió que tenen es qualsevol altre gran partit que sol assemblar-s'hi força, no hi ha problema.

Ara, si volem un sistema democràtic que es regeneri on hi hagi rotació de partits i diversitat d'iniciatives, s'ha de votar, als grans o als petits, als que es cregui, pero res de vot útil.

Per tant, 2 lleis (de les moltes altres que es podrien escriure) per una democràcia sana.

1.-Anar a votar: Pràcticament és l'unic moment on els polítics ens fan realment cas. No votar o votar en blanc es dir: fer el que vulgueu.
Si els hi deixes fer el que vulguin, llavors no et queixis quan no t'agradi la gestió d'un govern.

2.-Votar el que penses: De nou sembla una obvietat, pero si anem al vot útil estem fent un trist favor a la democràcia, perque sense moviment ni dinamisme, les aigües es podreixen. No pot anar bé que un partit estigui massa anys al poder, l'alternança és positiva per a tots.

Som peregrins en llar pagana, voltant pel món, que no estimem.
Alguns ho fan de bona gana, altres ho fan sols tercament.
Ja arriba el temps de fer vot hàbil, és el moment de veritat
alguns en diuen democràcia, altres diuen: paper mullat.
Està clar hem d'anar a les urnes, per defensar el nostre parer.
Perque els de dretes fan espurnes, encenen l'explosiu primer.
No es democràcia pel darrera, ni a les fosques... es honrat
si ara els polítics fan guerrilla, que farem els damnificats.
Només espero que un bon dia, el poble pugui governar
i no siguin quatre sapastres, que s'intenten justificar
No diré que a mi em desagraden, els programes que ja he vist
pero primer diuen grans coses, i sempre has de demanar un bis.
Només animo a tots que votin, que s'ha lluitat molt per això
Que si voteu a qui us escolti, sempre serà més sol·lució.
I peregrins, en un camp erm, sembrant llavors per no morir
sembrant-les juntes, sembrant-les totes, i esperant veure florir.

Arriba l'estiu. Arriba la festa. Arriben les ganes de viatjar i de fer tot allò que no pots fer durant l'any de feina. Arriba la calor. Arriben les noies amb poca roba. Arriben les festes majors. La gent s'amorra a les ampolles per oblidar nits senceres que a vegades podrien haver estat prou èpiques com per a ser recordades. Pero som aixi. I per la nit la brisa refresca i alegra l'esperit. I durant el dia la calor fa que et sentis solidari amb el poble bereber i la rata del desert. Es veu que salten molt i que tenen la cua llarga, pero deuen tenir uns ous com sindries també, altrament no entenc com aguanten...

Això si, cada any a l'estiu, torna el folk. Tornen les desenes de festivals que omplen la geografia de la península ibèrica desplegant un ventall de músiques tradicionals força impresionant. S'omplen els prats, els boscos, les muntanyes, els pobles... d'escenàris amb petits i grans músics. Tant de bò la festa segueixi, i que ho faci per molt de temps.

La foto és d'un concert en un petit festival a Asturies, l'estiu del 2004, amb el grup on tocava en aquell moment.

Siete puntos-clave para avanzar en el proceso de madurez democrática de la sociedad española de 2006. Siete puntos que fijan los mínimos en: libertad, igualdad, fraternidad, laicismo, concordia, autodeterminación y república.

Para más informacion, o para firmar el comunicado: