La Posada

Fa molt temps que els governs han perdut rellevància en front de les corporacions multinacionals que s'ho mengen tot, que ho decideixen tot.
Aquestes multinacionals treuen benefici del que uns treballadors explotats produeixen venent-ho cent cops més car al primer món. I aixi, paga el treballador que està explotat, i paga el treballador del primer món que té una feina per poder permetre's aquesta compra abusiva.

{veure The Corporation}

Per tant la primera conclusió es que el treballador paga al sistema continuament per existir, perque no pot produir per ell mateix la major part de béns que fa servir en la vida diària. I obviament paga als governs els impostos que aquests apliquen per poder fer inversions al conjunt de la societat.

Com que molts cops el preu dels béns està molt per sobre de la capacitat adquisitiva d'aquests treballadors, demanen un crédit al banc per poder-se'ls permetre. El banc cobra interessos per deixar els diners i cap problema.

{veure Concursante}

Pero que passa quan el sistema fa fallida? Crisi econòmica? Els bancs perden diners perque la gent no pot pagar les hipotèques? Doncs senzill, es socialitza la pèrdua. S'agafen els diners que el contribuent paga al govern i s'injecten als bancs i a les empreses per a que el sistema pugui continuar funcionant i creixent desmesuradament com fins ara, perque ningu voldria que s'aturés aquest creixement oi?

La segona conclusió és, doncs, que el treballador paga al sistema també quan les coses van malament, per tal de que aquest pugui seguir lucrant-se a costa seva, i a més a més està agraït perque entèn que es un temps de crisi i que la seva ajuda és necessaria.

{llegir CRISI}

Però que passaria si l'home no depengués més del sistema, i el sistema depengués de l'home?
Que passaria si ens organitzessim en petites comunitats, amb petits comerços locals, amb diners locals, amb béns locals, amb persones locals?
La sol·lució està per veure pero el que està clar es que aquest sistema, fins i tot si segueix endavant gràcies a les inversions multimilionàries dels estats no pot seguir aixi. El guany econòmic no pot ser seguir sent el valor que medeixi ni les empreses, ni les nacions, ni les persones.

Quan hagis talat l'ultim arbre, quan hagis pescat l'ultim peix i enverinat l'ultim riu...
llavors t'adonaràs de que els diners no es mengen.

I de que com segueixis maltractant la terra, potser la única fauna que veuràs te l'hauràs de fabricar tu mateix amb els feixos de bitllets que t'hagi donat la destrucció del planeta:

Com deia Sau això es pot canviar, però s'ha de voler, i els que ho decideixen són els que menys volen. Per sort la evolució només té un camí: o aprendre quan és d'hora, o aprendre quan es tard...

Finalment només ens queda aprendre.

Posem-nos en situació:

Hi ha una noia que fuma recolzada en el marc de la seva finestra, amb tot el glamour del món. Com si fos una fotografia sèpia d'una d'aquelles actrius dels anys quaranta, amb guants de seda i cabells arrinxolats, i que t'animen a allistar-te a la marina. Tothom hi ha somiat algun dia. No amb allistar-se a la marina, sino amb aquest tipus de noia glamurosa i extremadament femenina, que s'inclina a voltes més del que caldria al recolzar-se en una barana...

En aquest cas, la seva finestra s'ha aturat just a l'altura de la teva, l'espai entre edificis és escàs, però no us podeu mirar perque seria violent, com les típiques escenes d'ascensor on la proximitat exigeix una conversació i no coneixes a l'altra persona. Podries parlar del temps, però això tensaria més l'ambient. Tots sabem que el temps mai ha preocupat a ningu que viatgi en un ascensor.

Per tant, en una situació violenta com aquesta, és bò fer com si no haguessis vist a l'altra persona. Sigues natural. Pensa que sense posar-hi atenció podries començar a comportar-te com un James Bond de tercera regional, amanerant la seva gestualitat per a la Monypenny de la finestra del devant.

I siguem realistes. Avui les Monypennies ja no t'aniràn al darrera.
La dona d'avui en dia ja no es deleix per en Connery o en Brosnan, i segurament haurà tancat la persiana de la seva finestra abans que te n'adonis.

De fet, probablement ja estigui dormint.
O no.
Però és millor que no hi pensis.

Informe del cas A25-8307716/395

Hem estat investigant sobre els fets d'un terrible assassinat a la ciutat de Barcelona. Ha aparegut un home d'uns vint-i-cinc anys, mort d'una pallissa, fora de casa seva. No entenem perque no es trobava al seu domicili. I més estrany encara: No portava equip respiratori.
Hem identificat un artefacte al seu costat -podria tractar-se d'un aparell per fer música sense energia externa, L'hem analitzat i sembla que el nom que li donaven els antics es "violí", està fet de fusta.
Els agressors van deixar a les seves butxaques la còpia d'un seguit de multes per comportaments incívics a nom de la víctima. Encara no sabem perquè.
El subjecte va poder escriure quelcom al terra abans de morir, amb la seva pròpia sang. [codi forense 228/25-1809'90]
Adjuntem la fotografia.

Ho hem consultat. CCB és un codi de document arcàic que s'utilitzava des de l'ajuntament en l'antiguitat per informar als ciutadans, vol dir "Circular Cívica de Barcelona". Sembla que el citat document es va editar a finals de l'any 2006, d'aqui la xifra final -06. L'hem pogut trobar en una de les bases de dades de Metropolicía, actualment en desús, al sector C de l'àrea perifèrica.
Adjuntem la circular.

Apreciats ciutadans.

[Fi de la circular]

Ara tot lliga. Sabem com és el principi. I quin és el final.

[Agent metropolicial Jack-8 retirat per investigar sense llicència de l'ajuntament de Barcelona]
[cas A25-8307716/395 TANCAT PER MANCA DE PROVES]

Tots els personatges i les situacions descrites són de ficció, i qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

En Nicolau m'ha fet arribar aquest comunicat que vol que publiqui. Ell no s'hi entèn molt de noves tecnologies, a dir veritat jo tampoc, pero prou com per publicar el seu escrit. Aqui l'adjunto:

Anem a veure:
Passi que em canviéssiu el nom de Sant Nicolau a Papa Noel o a Santa Claus. Passi que m'hagueu portat des de Myra fins als paísos nòrdics. Passi que m'hagueu transformat de bisbe a home del sac bò, passi que m'obligueu a portar barba perque aixi dieu que sóc més entranyable... però lo del vestit no té nom. Vaig haver de presentar-me a una platja nudista fa poc, per desampallegarme del vostre vestit dels co..

...

m'apunten que no ho puc dir.

...

Bé, doncs que n'estic fart de les vostres imposicions. Ni em dic Noël, ni m'agrada vestirme com una croqueta, i massa caramels curquen les dents, que ho sapigueu. I la barba que em feu tenir en temporada de compres nadalenques, o me la deixeu convertir en perilla quan arribi l'estiu, o a l'hivern us portarà els regals la sogra, i us asseguro que no baixa pel fumeral.

Ah, i per cert, als catalans us he de dir que la vostra zona no em tocava, així que no feu l'imbècil i feu cagar el tió, que per algo teniu tradicions pròpies.

Amb atenció la justa i necessària, pero una mica cremat:
Nicolau

P.D.Salutacions a en Pere Botero, segur que t'ho passes bé ara a l'estiu que pots pujar i sentir-te com a casa. Aixo es gràcies als gasos contaminants que els paísos industrialitzats donen caritativament a l'atmòsfera per que no passem fred. Vès que no em faci militant ecologista, o algo.

Per ordre nostra es fa saber, que avui comença una lluita, per a que tots els éssers de l'habitació, puguin tornar a casa seva.

Perque la roba que està esperant a fora, pugui tornar a l'armari.

Perque alguns llibres no son on haurien de ser.

Perque certa quantitat de cd's va emprendre un llarg viatge i no ha tornat al seu lloc d'origen

Perque hi ha objectes en aquest entorn, que pertanyen a habitacions molt llunyanes en el temps i en l'espai. Les seves families estaràn preocupades.

Per tots els altres objectes pendents de catalogació que haurien de ser repatriats al lloc que els hi va ser assignat, en el principi dels temps.

Perque entre tants objectes en constant centrifugat, hi neixen petits organismes unicelulars que xuclen l'energia dels vianants incauts.

Perque ja s'ha fomentat prou la relació social entre objectes de naturalesa allunyada.

Per tot això, es declara una remodelació que durarà el que hagi de durar, i de la qual nos en serem l'artífex. I quan l'ordre s'hagi establert, veurem quines llicències podem permetre, i quines no.

Avui, de la mà del germà de la jove de la filla dels meus vesabis per part de pare, ha entrat a casa un visitant ben estrany. Anava vestit amb cartrons i no deia res. Primer ens feia una mica de por, però després, el fill dels pares de la meva mare, li ha tret el cartró i l'hem reconegut:
Un microones.

Un microones és un dels visitants que menys hem esperat de tots. És com el mòvil. Al principi no en vols, penses que no es necessàri que tothom et tingui localitzable a tot arreu, que és excessiu. Però un bon dia, el fill petit de l'unica germana entre els fills dels meus vesabis per part de pare, es troba un mòvil al carrer, l'allibera i te'l fa arribar, com qui no vol la cosa...
I au, ja et trobes amb el mòvil, i poc a poc acaba éssent una part essencial de la teva vida. Aixi és com la muntanya es mou cap a Mahoma sense que a Mahoma li interessi en absolut la muntanya.

Ara ja tens el microones. S'haurà d'aprofitar no? Haurem d'escalfar-hi la llet pels matins, i hi farem les crispetes en les sessions de cinema... Disculpeu-me, jo sé que és molt útil i molt ràpid poder preparar menjar en questió de minuts, però que se n'ha fet de la escalfor del foc? Ara ens ha d'escalfar el menjar un aparell que despren rajos catòdics com les armes de Star Trek.

Ei, i que consti que no tinc res en contra dels mítics phasers de la sèrie espacial, però crec que no es manera de cuinar...

De tota manera, escric això ara, abans de que els avantatges d'aquest nou sistema de fast food a domicili m'hagin convençut i ja no en pugui dir res dolent. Penso que m'ho combinaré amb el foc de veritat.

Pero on quedaràn expressions com "a foc lent?". Que direm, coure a microona lenta? No, s'haurà de dir a baixa potència. Si li fem massa electroshocks al menjar potser pren vida i tot, sort que està tancadet en una gàbia mentre es fa...

En fi, ja és aqui. I com dirien alguns amics del revesabi segon dels repadrins del meu superiaio per part de l'avi del meu pare per part materna...

"Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era!"
Clar, fins aqui molt bé però el que ells mai concretaven és:
QUE REDIANTRES DE LLAMPS I TRONS DELS PERDOLARIS DE L'ILLA DE RACKHAM EL ROIG FAS... SI L'ERA VÉ A TU?????

En fi, estimats amics, si sabeu com solventar, aquestes preguntes que el cap em fan ballar, agrairia comentessiu, sense molt esperar, quina es vostra resposta, prou bé que em pot anar, intenteu no fumejar, que fent força no es mourà, ni tant sols la salsa ketchup, ni el formatge parmesà.

Sóc a la fosca, darrera l'escenari. He d'entrar corrent entre la pluja, es la primera escena. Toca tornar a sortir un cop més. Avui no has vingut, i sé que ja no vindràs. La tristesa m'envaeix i no tinc ganes de res... Però l'espectacle ha de començar.

Vaig decidir fer-ho, però veig que no puc silenciar els records. Són part de la meva identitat i no sóc capaç de deixarlos enrera... i són aquests records que m'assalten continuament els que em buiden la panxa, com quan tens ganes de plorar, i no pots...

No sé com et va a tu, sempre m'ho pregunto. T'imagino en el teu dia a dia quotidià, i jo m'imagino com una de les persones que si que tenen el privilegi de la teva amistat. Després torno en si, i segueixo envoltat per la foscor d'un oblit pactat, d'un silenci sord.

Gràcies per seguir existint en el record, en un record que cada dia es desdibuixa a contracor, com els somnis que vas oblidant i dels quals al final només en queda una sensació..

Em concentro en el passat, pero els detalls van desapareixent i jo em lamento perque no els puc retenir. Només queden petites coses... Petits records que em fan mal perque no hi ets. Però els vull. Els vull tots.

No queda temps, jo no estic a punt i tu t'allunyes cada cop més... però la platea està a les fosques, i com sempre, un cop més, l'espectacle...

ha de començar.

Dir Poeta vol dir exultament, sentir goig en copsar el bé de la blasfèmia. El mal no ha existit mai. Almenys els homes lliures, que són els homes forts, no l'han pogut conèixer. Però existeix la nosa, que és la massa ignorant de la civilitat. Aquesta massa enorme, tota la humanitat esporuguida i tonta, qui viu perquè ha establert com norma social la hipocresia, és ço que el Poeta blasma. Per això la reflexió no té un valor tan alt com l'optimisme i d'aquest l'entusiasme.

Joan Salvat-Papasseit
(Mots-propis i altres proses, Barcelona, Edicions 62, 1977)

Començo amb un fragment d'un escrit d'en Joan Salvat-Papasseit, perque ell, com Àusias March i tants d'altres, em fan sentir a casa quan em sento sol, perdut i fred.

Vull parlar del boicot a Catalunya, per no tornar a tocar més aquest tema. Voldria dirigir aquesta carta als promotors d'aquesta iniciativa.

Al promotors del rencor, només voldria felicitar-vos pel que esteu aconseguint. Moltes coses, val a dir...

Esteu aconseguint que em cansi de llegir i d'escriure en castellà, per l'ús que feu d'aquesta llengüa quasi milenària, podrint-la amb les vostres paraules, carregant-la d'odi i de rencor cap a Catalunya i cap a mi mateix, com a català que sóc.
Esteu aconseguint que no pugui relacionar-me amb alguns dels meus amics d'arreu de l'estat espanyol. Per la barrera que m'heu creat. Perque estàn contra mi sense que jo els hagi fet res.

Esteu aconseguint que Espanya sigui per a mi, i cada cop més, una figura hostil i aterradora, enlloc d'un territori amic on s'hi aglutinen tantes maneres diferents de veure el món. Cada cop veig menys la Espanya plural, i més el vostre odi que em satura els sentits i em col·lapsa la ment.

Esteu tractant malament a Catalunya i als seus habitants, i us queixeu de que aquí molta gent us odia. El que és més trist, es que aviat no podreu tornar enrera. Aviat aquest odi que heu sembrat sense motiu revertirà en vosaltres, i despres en nosaltres altre cop, i en vosaltres, i... no té final.

Esteu aconseguint que una Espanya per la que dieu lluitar estigui cada cop més partida i feta malbé. Perque l'heu sembrat de mentida, de malestar, de divisió, d'odi...

Esteu aconseguint el càos. Ens anomeneu feixistes, terroristes, i la gent que us escolta ja no saben qui és què, qui es el terrorista, qui es el que enganya, qui es l'invasor, qui es el que roba i qui es el que és robat. Canvieu la veritat per la mentida, i l'anomeneu veritat.

Esteu aconseguint que m'hagi d'esforçar cada cop més per estimar les regions d'Espanya des de les que se m'ataca continuament.

Heu aconseguit posicionar al País Valencià en contra nostre, dieu que promoveu la llengüa valenciana, pero sempre parleu en castellà. Dieu que no us importa que tinguem llengüa pròpia, però us queixeu quan la utilitzem, perque deixem d'utilitzar la vostra.

Aquest es el resultat de la vostra estratègia de ment malalta i maquiavèlica. Aquests son els primers fruits de les llavors podrides que heu sembrat, i que acabaràn creant monstres si no ho pareu a temps...

...Per vosaltres hi perdem tots, això és el que em sap greu.

Per això avui em sento més exclòs de la realitat espanyola...
i no puc, sino dir:

Visca Catalunya!