{veure The Corporation}

Per tant la primera conclusió es que el treballador paga al sistema continuament per existir, perque no pot produir per ell mateix la major part de béns que fa servir en la vida diària. I obviament paga als governs els impostos que aquests apliquen per poder fer inversions al conjunt de la societat.

Com que molts cops el preu dels béns està molt per sobre de la capacitat adquisitiva d'aquests treballadors, demanen un crédit al banc per poder-se'ls permetre. El banc cobra interessos per deixar els diners i cap problema.

{veure Concursante}

Pero que passa quan el sistema fa fallida? Crisi econòmica? Els bancs perden diners perque la gent no pot pagar les hipotèques? Doncs senzill, es socialitza la pèrdua. S'agafen els diners que el contribuent paga al govern i s'injecten als bancs i a les empreses per a que el sistema pugui continuar funcionant i creixent desmesuradament com fins ara, perque ningu voldria que s'aturés aquest creixement oi?

La segona conclusió és, doncs, que el treballador paga al sistema també quan les coses van malament, per tal de que aquest pugui seguir lucrant-se a costa seva, i a més a més està agraït perque entèn que es un temps de crisi i que la seva ajuda és necessaria.

{llegir CRISI}

Però que passaria si l'home no depengués més del sistema, i el sistema depengués de l'home?
Que passaria si ens organitzessim en petites comunitats, amb petits comerços locals, amb diners locals, amb béns locals, amb persones locals?
La sol·lució està per veure pero el que està clar es que aquest sistema, fins i tot si segueix endavant gràcies a les inversions multimilionàries dels estats no pot seguir aixi. El guany econòmic no pot ser seguir sent el valor que medeixi ni les empreses, ni les nacions, ni les persones.

Quan hagis talat l'ultim arbre, quan hagis pescat l'ultim peix i enverinat l'ultim riu...
llavors t'adonaràs de que els diners no es mengen.

I de que com segueixis maltractant la terra, potser la única fauna que veuràs te l'hauràs de fabricar tu mateix amb els feixos de bitllets que t'hagi donat la destrucció del planeta:

Com deia Sau això es pot canviar, però s'ha de voler, i els que ho decideixen són els que menys volen. Per sort la evolució només té un camí: o aprendre quan és d'hora, o aprendre quan es tard...

Finalment només ens queda aprendre.

I aixi ha estat com he sabut d'ella: mirant Dreamgirls, pel·licula que recomano a tots aquells amants de la música i on ella ho dona absolutament tot, eclipsant a totes les altres cantants que apareixen en la pel·licula incluida l'arxiconeguda Beyoncé Knowles. Un debut espectacular, que segons l'IMDB és comparable al debut de la Barbara Streisand a "Funny Girl" (1968).

La seva interpretació a tots nivells en aquesta pel·licula l'ha fet mereixedora del guardó dels Crítics de Cinema de New York, de la Societat de Crítics de Cinema de Phoenix, el Satèl·lit d'Or, Globus d'Or, del British Film Award i finalment de l'Oscar a la millor actriu secundària.

Tinc ganes de sentir, de veure, de saber que més fa aquesta musa de color perque m'ha captivat i ara en necessito més dòsi.

Felicitats Jennifer Kate Hudson!

No cal dir que la foto no es meva oi?

Deu n'hi do, quin tròs de dona.

Quan sento la teva veu, cantant per sobre les altres
des de lluny noto que em faltes i és quan més em sento teu

I fins lluny de ta mirada o del teu cos medieval
no m'espanta el temporal si et recordo enarbrada

Que dins teu el món canvia i s'omple de llum l'univers
en el foc del teu anvers que brilla a la llum del dia

I es torna la fúria mansa, i el vent suau bufa amb escreix
i la dolça terra neix on el vell aimador es cansa

com m'agrades amor meu, quan sóc a la teva falda
i endevino el temps que salda comptes amb la meva Seu.

Joan Baró

Horizontes

Mas allá de las puertas inertes
se halla un lugar en el que quiero entrar
alli duermen sueños, de puertas abiertas
alli mueren rejas, con este cantar

si encuentras alli mi humilde persona
recuerda que ayer tuvimos mision
y espera latente la fuerza que brota
que mana devota de tu corazón

Y viven las letras y reza la historia
sucumben las penas, renace el amar
yo vivo ya lejos, volé por memorias
que espero que alguien, sepa recordar.

Joan Baró.

Per començar trobo molt curiosa aquesta manera d'animar als alumnes a que estudiin, aquesta manera de donar ànims perque els nois es sentin amb capacitat per afrontar selectivitat, i una vida universitaria en condicions.

En segon lloc, em pregunto si son aquestos els mateixos professors que es queixen del fracàs escolar, de que els alumnes d'avui en dia no estudien...

Només penso que, igual com s'exigeix una qualitat en qualsevol altra feina, s'hauria d'exigir als professionals de la educació. I que consti que soc fill d'un professor, i que molts amics meus estudien o han estudiat magisteri per ser-ho, i d'altres s'han llicenciat i ho seràn també en un futur, accedint-hi per una altra via.

Per acabar, voldria retre un homenatge als bons professors que he tingut, perque malgrat ser la seva feina, s'han esforçat en donar-me una educació de qualitat quan ningú els ho demanava.

A ells, i a tots els professors que segueixen esforçant-se cada dia per oferir les millors classes als seus alumnes. Perque gracies a ells hi ha gent que s'enamora del que imparteixen.

Aquests son els professors en els que crec.

A pesar de que es una pel·licula, tothom s'ha creuat amb aquest tipus de professors, i als que no, quina llàstima.

La unica cosa és que has de posar quelcom sota per recollir la cendra, certament és un inconvenient, però segur que es pot estudiar la manera de solucionar-ho.

Fins aviat!

M'ha costat tornar a escriure, però torno a ser aqui. No asseguro un àpat diàri, no asseguro ni tant sols un banquet a la setmana. El que si que et puc dir, és que quan escrigui ho faré de cor, i és l'unic que puc oferir ara mateix. L'unic que et puc oferir...

Sempre hi ha raons per la nit que inspiren l'alè d'un mussòl com jo, avui ha estat simplement el sortir, re-descobrir un cop més la vida nocturna, trobar gent que feia temps que no coneixia, en el fons no sempre han de ser les muses les que ens brindin el tòc de gràcia. Per mi la destresa rau en trobar la inspiració en qualsevol petit detall. La bellesa habita en cada delicada peça i moment del món. Ja sé que ho sabeu tots bé, pero jo ho descobreixo a cada instant i em fascina. Per això seria una llàstima que destruíssim la bellesa del món en que vivim. Suposo que a partir d'aqui el que pugui dir serà divagar, prefereixo no parlar més i deixar lloc al silenci, al cap i a la fi la gent dorm... convé no despertar ningú.

Bona nit.